L'ull de l'agulla

Sap greu haver-ho de constatar, sobretot pels apologetes d’una Andorra tan prístina, bucòlica i incontaminada com irreal o invisible: passa que aquí hi ha de tot i, tot, en un percentatge esborronador, ens arriba de fora. El país ja no és –i no ho és des de fa molts anys– aquella Shangri-La amagada entre muntanyes, que admiraven els viatgers francesos o anglesos que hi arribaven amb matxo i trobaven unes valls poblades per pagesos orgullosos, més austers que pobres, poc expansius, però que estaven distingits per una antiga dignitat, sens dubte herència de Carlemany o dels seus generals, que la van repoblar l’any de la picor. Res més lluny de la realitat. A Andorra hi ha de tot: ja sigui bo, dolent i migpensionista. Que algun desgraciat comencés a punxar noies que surten de festa amb agulles era només qüestió de temps –i el temps, en aquestes desgraciades qüestions, es mesura en setmanes o en mesos, com ha estat el cas: els primers successos es van detectar a Anglaterra l’octubre passat. Ja ho porta, això, el progrés: la complexitat de les estructures socials, que genera desconcert, la multiplicació de paràmetres morals, que provoca la consolidació d’un individualisme ferotge que fa que pensar en proïsme o en el benestar col·lectiu sigui vist com un senyal de feblesa. Hom hauria pensat que, amb la socialització del coneixement i la democratització de la cultura, aniríem millor, i és ben bé a l’inrevés, com si hi hagués una reacció en sentit contrari. Avui, són els ximplets que punxen (no se sap ben bé què). Demà, ja veurem amb quina una se’n sortirà la bèstia que portem a dins: el que és segur és que això no s’ha acabat.