Equador

Com que una servidora no té els privilegis de l’amic Planellas, que es pot permetre fer un parell de setmanes de vacances pagades a les Maldives, heus-me aquí, de guàrdia, amb un cafè, al peu del canó, amb l’orella enganxada a la via d’un ferrocarril inexistent —com feien els indis a les pel·lícules de l’Oest— per si de cas s’acosta un fet divers o una notícia digna de ser ressenyada. I no gaire. També en això hi ha secada, i sort n’hem tingut del tren per distreure’ns una estona, com les tempestes que —malgrat la pedregada— han alleujat una mica la intensa sensació de debacle climàtica canicular. El calendari diu que som a dia vuit. D’aquí a un mes, Meritxell, i ja se sap que el país es torna a posar el marxa ben bé l’endemà, amb badalls i estiraments (tot i que serà un divendres), i que haurem posat fi a aquest estiu tan estranyot i desconcertant. Tot això estaria molt bé si no fos perquè la tardor es presenta igualment estranyota i desconcertant (ja veurem amb quines ciclogènesis explosives, el que abans en deien gotes fredes), i també ho serà l’hivern (amb l’agreujant d’eleccions a la vista, que ens tindran a tots ben distrets i atabalats). Avui, per tant, som a l’equador de l’estiu. Al lloc on es clava la punta del compàs: a partir d’ara tot farà baixada. Com que és festa major a la Capital, avui hi haurà un ambient de general relaxació, que quan el gat no hi és, els ratolins ballen. Balleu, balleu, que el món s’acaba (però esperem que acabi bé).