El belga

En una pel·lícula que ni que em matessin no recordo el títol, un dels protagonistes reptava un altre que digués sense pensar-s’ho gaire el nom de cinc belgues cèlebres. Sortien Hergé, Simenon, Cesar Franck, Eddy Merckx i algun altre que tampoc no em ve a la memòria. Ves que no haguem d’afegir-hi el nom del pobre turista belga que va haver de pagar una botifarrada de diners pel maleït roaming en terra andorrana: cinc mil quatre-centes piastres, cobrades per una misèria de 400 megues, amb els que pots veure una pel·lícula del Torrente i poca cosa més. Cert és que la companyia belga que li va carregar l’impost revolucionari, que en el fons té un bon cor, li ha tornat el càrrec, però l’ensurt deu ser d’aquells que fan que se’t posin tots els cabells blancs. El que és un miracle és que això no passi més sovint, perquè si tens un contracte amb una companyia de la Unió Europea més o menys pots anar circulant per tot Europa sense haver de patir per les tarifes (per Suïssa no, però sí, goita tu, per Liechtenstein), però així que entres a Andorra, en qüestió de preus és com si penetressis a l’horitzó de successos del forat negre d’Interstellar. De tant en tant hi ha qui bada, o que no té ben configurat el telèfon, o no ha vist l’avís obligatori que et diu que has superat el límit de cinquanta euros que, per defecte i en teoria, és el màxim que pots gastar si et despistes. Per evitar maldecaps, jo posaria als primers senyals lluminosos de les carreteres un missatge, inspirat en la inscripció que, segons Dant, hi havia a les portes de l’infern: “Deixeu totes les dades, vosaltres que entreu.”