Els talls

Quan parles amb la gent gran de la Massana i Ordino sobre els inicis de l’electrificació d’Andorra sempre expliquen que el servei era de potència variable i de qualitat vacil·lant (“hem tingut llum sempre que n’hem tingut”, em van dir un dia), sotmès a interrupcions sobtades, que estaven provocades per qualsevol imponderable: una nevada, una ventada, una avaria als quadres del roc de les Anelletes, que baixava a reparar el Marquesito de casa Rossell perquè era dels pocs que tenia un automòbil. Era una tecnologia precària, amb la gràcia afegida de la novetat. Ara estem acostumats que l’energia elèctrica és infungible, inacabable, eterna, i creiem que creixerà exponencialment en funció de les nostres necessitats, que sempre aniran cap amunt. Que si no la traiem d’aquí, la traurem d’allà, però que sempre hi haurà algú disposat a vendre-la. Queden lluny els dies de l’autoconsum, de l’edat daurada de la producció hidroelèctrica, quan n’hi havia per donar i per vendre. Bé, tot això fa temps que es va acabar i ara topem de morros amb la trista realitat: tot és molt més precari del que a priori semblaria. FEDA ens ha avisat: hem de reduir el consum un quinze per cent i encara així hi ha el risc que, si els veïns mai tenen problemes de subministrament, s’hagin de fer talls puntuals. Potser sigui l’única manera d’entendre que s’ha acabat estacar els gossos amb xistorres. Ahir vaig anar a una farmàcia. Portes obertes i aire condicionat a tota potència a l’interior. No, si és que només aprendrem a còpia de mastegots.