A les set ja és fosc

Avui és el dia de la Mare de Déu d’Agost. Gran festa, sí senyor, de llarga tradició, d’aquelles indestructibles. Aprofito per felicitar totes les Maries, Assumpcions i la plèiade de derivats del nom, que molts són. No es pot fer gaire cosa més, perquè estem tots atropellats per aquest estiu tan malagradós i antipàtic, al que ja li tenim, però, el peu al coll. Molts l’estem vivint com si haguéssim de pujar al K2 sense oxígen i no fóssim l’Stefi Troguet. Avui és un dia de serveis mínims, de vaga de zel, de sangria, fideuà i migdiada (pre o postprandial) sense límits (també es poden fer totes dues i no passa res). Dia de no aixecar una palla de terra. De piscina o platja o excursió matinal a la muntanya, no ens caigui un tempestot a la tarda. De lectura plàcida o de no fer res, res en absolut, que és un art que s’està perdent i que caldria recuperar amb urgència. I ja està. No patiu per l’óssa ni per la crida a anar en transport públic per fer lloc als vehicles dels turistes. Són les serps d’estiu. Els herois que hagin de treballar avui a botigues, bars, restaurants i serveis diversos que s’ho prenguin com un dia més, i que es consolin que —si tot va com ha d’anar— aviat faran festa un dia més escaient, on no hi hagi zombis pel carrer. Demà serà dimarts. La setmana curta, d’aquelles tan perfectes, i que els anglosaxons, sempre tan pràctics, han consagrat movent dies festius amunt i avall perquè caiguin en dilluns. Va, ànims, que les setmanes passen volant i ja falta poc perquè la vida civilitzada torni (creuem els dits).