No descartaràs

Els polítics, a més dels deu manaments revelats que va baixar Moisès des del cim del Sinaí i va mostrar al Poble Escollit, en tenen dos més per a observar, com si no en tinguessin prou amb el decàleg. Així, hi ha l’onzè, que és No dimitiràs i el dotzè, que és No descartaràs. En el joc de la botifarra, saber com descartar en el moment adequat –és a dir, deixar anar llast de cartes amb punts en bases segures– és un art que no tot­hom arriba a dominar. I si és de trumfo, arrastrant, i ho fas bé, encara té més mèrit, perquè segons com et vinguin després les cartes pots dominar còmodament la mà i la parella contrària no hi té res a pelar. Però els polítics, per defecte, no han de descartar mai res, ni que els pengin dels polzes. Els entra dins de la natura de la professió, potser és un tret genètic que es transmet des del neolític, quan van sorgir els primers servidors de la cosa púbica. Tot, fins i tot el que és inimaginable, pot passar, tot es pot considerar i, per tant, negar-ho d’entrada és un impossible i una irresponsabilitat. Tu no diguis mai que no a res, però tampoc no diguis mai que sí de manera taxativa: simplement digues que no descartes. La roda de la fortuna és capriciosa, ara és dalt de tot, al sector favorable, i demà te la pots trobar a l’altre extrem, al de les caigudes en desgràcia. No descartem mai res, perquè la realitat és tossuda i sempre s’acaba imposant. Benaurats, doncs, els que no descarten.