El model estàndard

Sí, ara ens trobem amb el que fa uns anys ningú no era capaç d’imaginar: les cues interiors –si més no, amb les magnituds amb què avui es manifesten: sis quilòmetres de cua per travessar Canillo. És a dir, des del Tarter. Una hora de trajecte, que podríem fer tranquil·lament a peu anant una mica lleugers. A mitjan agost, no pas en temporada d’esquí. Hem de revisar tots els conceptes i apriorismes que teníem apresos. Això a la nostra minúscula, microscòpica escala és un sotrac, també minúscul, microscòpic i insignificant. Ara es veu que els astrofísics estan passant un mal estiu: la teoria del Big Bang està sent qüestionada per les imatges del telescopi espacial James Webb. No els acaben de sortir els números ni les fotografies de l’espai profund diu que no encaixen amb la teoria. N’hi ha que asseguren obertament que cal buscar un altre model per a explicar l’univers, que el de l’expansió després del pet inicial fa aigües per totes bandes. Les imatges són espectaculars i funcionen molt bé com a fons de pantalla, però es veu que generen més dubtes que no pas proporcionen solucions. És allò que passa amb els miops, que si ens posem ulleres veiem detalls que ho fan reconsiderar tot. És probable que, com sempre, la veritat estigui in media res, però el sector crític dels cosmòlegs –que fa anys que diuen que el títol de la nostra sèrie preferida és fals– es freguen les mans. Esperem que hi hagi algun brillant físic teòric a la cua de Canillo, de vacances, i que aprofiti l’estat d’estupor per reformular el model estàndard. De l’infinitament gran a l’infinitament petit, tot està vinculat.