Setze mil

Ahir, el ministeri de Finances ens va donar l’alegria de la fi de l’estiu. Ara ja sabem què és el que hauria de posar cada ciutadà per eixugar el deute del país. Amb setze mil euros per barba de no re ja ho tindríem, això. Si volen que els sigui sincer, me l’imaginava més gran (com sempre passa en tantes coses de la vida). No és una quantitat astronòmica (encara que molts, si ara ens la demanessin, ho tindríem magre). Amb setze mil euros et compres un cotxe dels més barats, o una Fender Stratocaster —americana, no imitacions— de l’any seixanta-quatre. O tres metres quadrats de pis andorrà (pam amunt, pam avall), suficients per posar-hi una comuna o un safareig petit. I si ens poséssim d’acord set-cents deutors, podríem aspirar a adquirir en una subhasta un Fist Folio de Mr. Shakespeare. Naturalment, és una divisió perfecta, democràtica, igualitària, que no té en compte ni rendes ni patrimonis, i que rectifica la famosa fal·làcia estadística, allò del pollastre per càpita que no has vist mai, perquè el del costat se n’ha cruspit dos: aquí a tot gat i fura li toca el mateix. I hem de tenir en compte que si repartint el deute de l’Estat andorrà entre tots els ciutadans surt això, setze mil, si ho fem amb els números espanyols, surt més del doble: exactament trenta-un mil cent cinc euros per boina, el 116’83 % del producte interior brut. Tot provoca esgarrifances, certament, però amb els números d’aquí —i que Govern s’ha compromès a rebaixar de cara a l’any vinent— qui no es consola és perquè no vol (o no pot).