Està sent transferit

Com que els humans som, en principi, les úniques formes de vida terrestre que parlen (una altra cosa és que ens fem entendre, o que als animals no els calgui parlar), que un estornell o una garsa siguin capaços d’imitar-nos ens fa molta gràcia. Quants reportatges no hem vist de lloros que canten l’himne del Barça o et diuen filldeputa amb molta intenció i sentit de l’oportunitat. D’aquí a voler que les màquines xerrin, només hi ha un pas. I no em refereixo ni als navegadors (als que pots posar la veu de la sogra) ni als sistemes d’intel·ligència artificial, que se suposa han de tenir prou transistors com perquè t’entenguin, tipus Siri o Alexa, sinó a la quantitat enorme d’andròmines que, per alguna estranya voluntat dels enginyers, s’entesten a dir-te coses, sempre supèrflues. Solen ser veus metàl·liques, de poca expressió, zero empatia i nul·la qualitat tímbrica. Com aquell terrorífic “està sent transferit” de les centraletes telefòniques, que sempre que el sento imagino que seré sotmès a alguna mena de teletransportació. Els ascensors nous de l’aparcament comunal del Prat de la Creu són un exemple sensacional de la darrera generació de trastos parlants. Ahir, que vaig estrenar el de la dreta, vaig disfrutar d’un festival d’indicacions d’una loquacitat exagerada: que si ara pujo, que si ara baixo, que si ara obro les portes, que si ara les tanco. Missatges proclamats, a més, en un dialecte creat expressament, amb alguna terminació verbal tan arriscada i original que no puc més que dedicar una reverència a la locutora: els turistes companys de viatge estaven ben distrets. I tot per quatre duros.

Així, sí.