Fe no és esperar

Ahir vaig demanar, en una cèntrica terrassa de la capital, dos cafès descafeïnats amb gel. No per a mi sol, anava amb una amiga: si no, hagués fet la comanda d’un doble. Se’m dirà, i amb tota la raó, que quines coses de beure, que no són ni carn ni peix. Sí, era cap a migdia, aquella hora estranya en què encara pots fer esmorzar tardà i que és potser massa d’hora per fer el vermut. I descafeïnat? Quin llepafils que estàs fet, Albert. Bé, deixeu-me estar. Eren dos cafès descafeïnats amb gel i prou. Ens venia de gust, vés. A més, era en un dels pocs establiments del país on saben preparar un cafè bo —per no dir excel·lent— i no aquell quitrà pudent i recremat que és la norma a la majoria de llocs (i la culpa és nostra per no queixar-nos i no fer valdre els drets dels consumidors). Bé, tornem a la terrassa. Al cap d’un parell de minuts, el cambrer es va presentar amb dues tasses de cafè amb llet, ufanes, calentes, espesses, amb dibuixet a l’escuma de la llet, èmules d’aquell “relaxing ‘café con leche’” que l’alcaldessa Ana Botella prenia a la Plaza Mayor de Madrid per promocionar uns Jocs Olímpics. Eren perfectes per coronar un esmorzar, o per a l’hora de berenar un vespre d’hivern, sí, però no era pas el que havíem demanat. Servidora es pensava que això de confondre un cafè amb gel amb un cafè amb llet era una llegenda urbana, com la de la noia del revolt i la d’aquell missatge sobre el sida escrit amb pintallavis amb mirall del lavabo de l’hotel. Es veu que no: això passa de veritat i en puc donar fe. Els que, finalment, ens van portar no sé ni si eren descafeïnats, però em va costar dormir.