La fi de l'estiu

Sí, n’hem estat tots ben farts, d’aquest estiu ferotge i pesat, però no podem evitar que ara, que se’ns escola de les mans com si fos sorra fina, tinguem una punta de melangia —o de temor pel que vindrà i que, forçosament, haurà de ser diferent i segurament pitjor. La festa major de la Seu tanca el cicle festiu d’aquestes setmanes de relaxament relatiu: és, com totes, un atabalament, una desmesura, agreujat per aquest sentiment de traca final. Si l’edat o la salut no hi acompanyen, un malson. Els qui tornen a casa de matinada o els qui es lleven massa d’hora ja veuen com despunta la constel·lació d’Orió, cap a la banda de llevant —encara que els zombis entelats que van a dormir potser no se n’adonen. Ens acompanyarà tot l’hivern, i estarem vigilant Betelgeuse —la geganta vermella de l’espatlla dreta del gegant—, que podria convertir-se en una supernova qualsevol dia. I l’estiu se’n va i s’acomiada enduent-se el Quillo, tan boníssima persona, sempre amb un somriure, sempre disposat a ajudar i a fer el que calgués per mantenir viva la cultura i la comunitat. I també el Vicenç Pagès Jordà, grandíssim escriptor, que encara tenia moltes coses a dir-nos. I tots dos de la meva edat, cosa que fa pensar en tantes coses sobre la futilitat, com som de fràgils: res que no s’hagi dit ni pensat mil vegades, però que la realitat, que sempre té l’última paraula, s’entesta a demostrar-t’ho a cada hora que passa. Aprofitem el moment, deien els clàssics, i bé hauríem de fer-ho (si és que el fat ens ho permet).