Lo niu

El vídeo fa una mica de por. És el de la tronada de dissabte, que corre per les xarxes i es pot trobar al Twitter de Méteo Pyrénées (@Meteo_Pyrenees). De fet, no hi passa res de greu ni especialment insòlit: tan sols una gran quantitat d’aigua que baixa rabent per la llera canalitzada del Valira entre la Rotonda i el pont de París. Res que no s’hagi vist d’altres vegades després d’una tempesta forta d’estiu, com l’ensurt d’Erts. Quan plou molt en poca estona, ja passa, això. Aigua tèrbola, marronosa pels sediments que arrossega, que quan troba algun obstacle –un roc, alguna estructura de formigó– fa salts i turbulències. Espectacular però en principi innocu. Però fa pensar si realment el país està preparat per suportar un aiguat de més calibre sense que faci mal en alguna banda –o en moltes, fins arribar al nivell catàstrofe. Hom té la sensació que els planificadors actuals potser han pensat en aiguats de recurrència mil·lenària –i tots tenim al cap el del vuitanta-dos, o sigui que en tocaria un de semblant el novembre del 3082. Per tant, potser consideren que una concatenació de factors com el que va provocar aquella cataclisme no es tornarà a produir fins d’aquí a un munt d’anys, i llavors ja no hi serem i els que s’hi trobin ja s’hauran espavilat abans. Potser no haurem d’esperar tant. El del trenta-set també va fer molt de mal (que ho preguntin als d’Encamp). I, tal com estan les coses de la meteorologia, jo no dormiria gaire tranquil a la vora del riu, on, des de sempre, la saviesa popular t’ha dit, carregada d’aquella raó bàsica, essencial, irrebatible, que no t’hi facis lo niu.