Gol

Diu la patronal que els sous no s’haurien d’augmentar. És del tot comprensible, d’una lògica aclaparadora, cartesiana i cristal·lina. Dos més dos, quatre. Si jo fos un representant de la patronal, també ho diria: altrament, seria un filantrop, la Mare Teresa de Calcuta, Sant Francesc d’Assís, el Padre Pio o Bill i Melinda Gates (bé, aquests potser no són un bon exemple). Ells fan les seves sumes i les restes, i al final surten uns números que haurien de quadrar en funció de les necessitats i interessos de les empreses i, de retruc, en benefici de tot el país. Si guanyen poc, malament rai, ens diran: així, el país no tira, perquè no s’ha generat prou riquesa i res no es pot repartir. Però si guanyen massa —què és guanyar massa?— tampoc no és bo: això vol dir que hi ha camp per millorar les condicions dels treballadors, que les ballen magres en aquest temps d’incerteses, amb el combustible ja més barat a alguns sortidors de fora que no pas a les dotzenes de benzineres del país (com és que n’hi ha tantes?). El cas és que la patata calenta l’han traspassat al Govern: que digui per decret si s’han d’apujar sous o no. A veure si hi ha nassos. Això és el que fan els futbolistes quan tenen la pilota als peus i no veuen clar quin ha de ser el moviment següent. Doncs pilotada cap endavant i a veure si l’enxampa algú amb més possibilitats de bon joc. És una maniobra arriscada que no sempre acaba bé: si te la pren el contrari pot acabar en gol.