Fargo, Dakota del Nord

Es queixen alguns automobilistes de la renovada duresa de la Inspecció Tècnica de Vehicles, la sinistra —per a molts— instal·lació industrial que hi ha a Aixovall. Sí, aquell edifici que fins al trasllat al Rosaleda compartien amb Patrimoni Cultural, una combinació que era entre impossible i explosiva. Ara diuen que la nova maquinària que s’hi ha instal·lat és molt més precisa i tiquismiquis i, per tant, les valoracions que emet són molt (massa) estrictes, i no hi ha trasto amb rodes al que no li trobin o un all mecànic o una ceba elèctrica. La Inspecció és un dels maldecaps de la societat motoritzada contemporània, un judici implacable al que tots els ciutadans que tenen cotxe s’han de sotmetre periòdicament sense piular, contra el que tenen poca capacitat de defensa o apel·lació, on la part fiscal té totes les proves acusatòries i tu no pots fer res més que obeir, dir sí senyor, acotar el cap i fer el que et diguin que has de fer, per a alegria dels tallers mecànics. Si no, tururut a la famosa vinyeta, que ens iguala a tots, des del Ferrariman fins a l’home que treballa fent de gos i té un Panda atrotinat. Naturalment, l’objectiu teòric és aconseguir un parc mòbil segur i eficient, i que s’apartin de la circulació aquelles bombes sobre rodes que, de tant en tant, veus circulant. I llavors és quan et preguntes què fan aquells camions que semblen que consumeixen carbó d’hulla, o aquelles venerables relíquies rodants —cada dia més rares, certament— que estarien millor fent companyia al pobre Fargo.