La marca del foc

Avui fa cinquanta anys, mig segle just, el santuari de Meritxell era una runa fumejant. Per les restes calcinades de l’església, que havia cremat amb una fúria infernal durant tota la nit, s’hi passejaven capcots el Pere Canturri i el Sergi Mas, a la recerca de l’impossible, d’un miracle: que la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell hagués sobreviscut o que, com a mal menor, en quedessin restes prou identificables per esbandir qualsevol dubte sobre el que havia passat i poder-ne celebrar unes exèquies dignes. O, si la romànica no s’havia salvat, que ho hagués fet la gòtica del Roser, la que havia estat reverenciada per generacions d’andorrans fins que la més antiga, la talla dels esclops i mirada esbatanada, li va prendre el protagonisme. Molt s’ha parlat i s’ha escrit sobre què va passar realment. Els que pensen –o pensem– que tant de bo hi hagués hagut un robatori previ no ho volem creure perquè en tinguem cap prova o intuïció: sinó tan sols perquè hi ha l’esperança que si va ser així, algun dia reapareixerà. És una postura ingènua, de pensament primitiu, màgic. El foc total, destructor, va actuar com si volgués marcar una frontissa en la història del país, en un moment oportuníssim. Va ser el foc qui va dir a Andorra que s’havia acabat una era i en començava una altra, que el país de pastors i pagesos, petit, abastable, una extensió de les muntanyes es va cremar amb les talles. El vuit de setembre del setanta-dos, té, doncs, la rara virtut de ser una data carregada de simbolisme. És la marca del foc –com la de l’aigua– la que ens assenyala principis i finals.