El cercle

Escriure és una feina, malgrat les aparences, més aviat rutinària i poc glamurosa. Són moltíssimes hores de treball invisible i disciplinat, de dubtes i incerteses, de revisions interminables perquè després, si mai tens la sort de publicar, la teva obra tingui una recepció imprevisible, sotmesa no tan sols a les qualitats intrínseques, sinó a les fluctuacions del mercat, als capricis del públic, al judici erràtic de la crítica i la visibilitat —impossible d’aconseguir en un sector més que saturat, davant la indiferència de tothom. Bé, fins aquí els plors, les lamentacions. Imagino que els llauners, els mecànics, els aparelladors i els comptables tenen tants o més motius per queixar-se, però mira, aprofito aquesta finestreta per deixar-ho anar, com aquells gossets pesadets que es pixen a la pota de les cadires. Dit això, també hi ha grans satisfaccions. Ahir vaig tenir el plaer de sopar amb una parella d’arqueòlegs provençals, Anne i Gaëtan Gedès, que han tingut l’ocurrència de resseguir, etapa rere etapa, tot el recorregut que apareix a La Companyia Nòrdica. A peu, reproduint en la mesura del possible totes les anades i vingudes d’Ulich von Wilamövitz, el pare Cebrià, el capità Osinalde i la Mina a la recerca d’aquella fantasmal companyia. Quan m’ho van explicar no m’ho podia creure. Ho faran en tres anys. D’Acs fins al santuari del Miracle, passant per Fontargent, Soldeu, coll Muntaner, Sant Joan de l’Erm, Bóixols, Galleuda, Fígols, Cortiuda… Mai no hauria pensat que aquelles pàgines, escrites robant hores de son, recreant un viatge imaginari, serien, algun dia un trajecte real, sobre el qual podrien escriure un llibre, que seria el tancament d’un cercle perfecte.