Tomàs

Ara que m’he escapat uns dies a Mallorca, a fer una cura detox, resulta que em perdo l’anunci solemne del fre a la construcció, produït durant el debat d’orientació política, amb unes mesures que tenen la intenció de posar una mica d’ordre al caos actual i evitar que es construeixi estirant més el braç que la màniga. Molt em temo que, al final, els braços i les mànigues parroquials s’allargaran totes al mateix temps, i tant com sigui possible, perquè aquesta fal·lera del creixement pel creixement la tenim marcada amb foc al codi genètic (i, a més, ens podrem construir el xalet sense problemes). Els cops de timó són necessaris quan veus que t’acostes perillosament als esculls que et poden fer naufragar. Ara caldrà veure si n’hi ha prou, perquè de vegades la força del vent, els corrents i mil imponderables més fan que els canvis de rumb siguin difícils o impossibles o que te n’adonis que la decisió s’ha pres massa tard. Però suposem que sí, i que aquesta orgia actual del totxo que ha agafat a contrapeu tot un país no arribarà a les bacanals fora mida que –diuen els historiadors– organitzava Calígula i que alguns cineastes van prendre com a excusa per escandalitzar l’espectador. Tot això ja ho veurem, tot i que estarem d’acord que la postura més realista és la de l’escèptic, com l’apòstol Tomàs que, davant la notícia que corria sobre el Jesús ressuscitat, va dubtar fins que va tenir l’oportunitat de posar el dit a la nafra, en un dels episodis més gore de les Escriptures, potser el que més. Així sia.