Si aquell que camina

Un dels mites recurrents de l’Andorra d’aquest segle –que s’explica sovint amb molt d’orgull– és l’enorme respecte que els automobilistes tenen pels passos de vianants. Són com les vaques sagrades de la xarxa viària. Així com les rotondes són sovint un campi-qui-pugui, algunes carreteres amb revolts (i no diguem la C-14 un diumenge a la tarda) semblen Le Mans i els avançaments descarats a les cues de la frontera constitueixen la demostració més palmària de morro i insolidaritat, els passos de vianants són un oasi de pau i civilitat en la selva urbana. Te’n trobes un i el travesses gairebé a cegues, amb la seguretat que el conductor aturarà la màquina i et deixarà passar amb un somriure, content per haver contribuït a la pacificació i a la convivència. Llavors tu passes sense encantar-te, un pèl avergonyit, i fas un gest lleu d’agraïment, un ditet aixecat, una brevíssima inclinació del cap. Això fa que ens agradin, els passos de vianants. També és veritat que n’hi ha molts i que potser amb menys també farien. Això és el que han pensat al comú de Canillo, que han observat que aquest tràfec de vianants travessant amb aquella alegria la CG-2 no fa sinó obstaculitzar el trànsit i la fluïdesa. Si aquest és el problema, fàcil és la solució. Eliminem-ne uns quants, o fem-los temporals, retràctils, desmuntables, soterrats o elevats. Si aquell que camina és el coàgul, doncs administrem Sintrom a les carreteres: alguna cosa s’hi haurà de notar (o canviarem el diagnòstic).