Pompa i circumstància

Ara que ja s’ha acabat la Setmana de l’isard i hem aconseguit enterrar amb pompa i circumstància la reina d’Anglaterra –i prou que li ha costat, a la pobra dona– podem començar a fer les travesses de les llistes electorals. S’obre oficialment la veda. És una feina ingrata però algú l’ha de fer. Ara no hi ha cap impediment metafísic que ens privi de participar, en qualitat d’espectadors atents, en aquesta bonica cerimònia. Em recorda poderosament aquelles escenes un pèl humiliants que passaven als patis dels col·legis quan s’havien d’escollir companys d’equip per jugar a alguna cosa que s’assemblava vagament al futbol o al bàsquet (o al que fos). Tu t’estaves allà, immòbil i expectant, esperant que l’autoproclamat capità de l’equip es fixés en tu, tingués present les teves especificats i et fes un senyal com Jesús va fer als apòstols i et digués: “Vine amb mi.” Era, no cal dir-ho, una experiència frustrant i al mateix temps un bany d’humilitat que ens va donar eines per a sobreviure. No voldria tenir el pes sobre la consciència dels que hagin de fer llistes. Això és molt pitjor que un sudoku dels difícils, perquè has de quadrar, sense que sobrin peces i tampoc no en faltin, afinitats ideològiques i personals, quotes de gènere i territorials, aptituds personals. I, un cop engiponat, després d’un milió de trucades, sondejos, promeses i pressions, qualsevol imponderable d’última hora pot engegar-ho tot a rodar i hauràs de començar des de zero. I és que, com deia el gran pensador Spiderman, un gran poder comporta una gran responsabilitat. I no hi ha cap veritat essencial més sòlida que aquesta.