El venedís

Des de fa uns dies arrossego un costipat com els d’abans de la guerra. Dels de l’Antic Règim, decimonònic, en blanc i negre, sense internet, d’orinal sota el llit de ferro, de pijama de ratlles, de xarop amb codeïna i d’infusió de flor de saüc. D’aspirina efervescent i vitamina C. De veu de nas o de basso profondo. De mocs tornassolats, dels que se n’examinava el color, la textura i la viscositat, d’esternuts d’hipopòtam, i d’una ombra de maldecap que no acaba de marxar mai. De congestions que venen i se’n van, de tos de gos. De mocadors de tela, planxats en origen i convertits, al cap d’un parell d’hores d’ús, en una massa amorfa, apegalosa i humida. Un refredat dels de tota la vida, com feia anys que no n’enxampava cap. I és que ara, per fi, un com abaixada la guàrdia, ens ho podem permetre. Durant dos anys i mig, els costipats-costipats no han existit. Els hem reprimit i foragitat de l’imaginari col·lectiu, perquè en un món dominat –i gairebé col·lapsat– per la còvid, no hi tenien lloc. Eren cosa del passat, vulgars, obstacles, relíquies dels dies de la medicina amb metge aconductat i del practicant amb xeringues de vidre, fòssils clínics en l’era de la malaltia global. Ara, els costipats clàssics han tornat amb força a reclamar el que era seu i proclamen que no haurien hagut de deixar vacant mai de la vida el lloc preeminent que els pertocava per drets adquirits. Eren els reis, i confien que el bitxo que ens ha fet anar tant de corcoll durant un parell d’anys hagi estat tan sols un simple venedís que ha tingut la sort dels principiants.