'Coliving a celebration'

Al Consell General s’estan discutint els serrells de la llei d’economia digital. Una de els qüestions que suscita controvèrsies és la regulació del coliving, que ve a ser la versió moderna i cosmopolita del compartir pis de tota la vida. És un bonic eufemisme, com aquest horrorós concepte de trabacances que està fent forat, i que en realitat vol dir que ni penques ni fas vacances, ni carn ni peix. Tornant al coliving, una servidora, que va viure cinc anys en un pis d’estudiants del carrer de Bailén de Barcelona (i que no era ben bé un cohousing), podria comparèixer davant dels molts il·lustres consellers per fer-los partícips de la meva dilatada experiència en aquest camp. Però molt em temo que no soc l’únic boomer què pot presumir, com si fos un mèrit de guerra, d’haver sobreviscut un lustre a base de macarrons amb tomàquet Solís, menús al bar Os Cantos Galegos, d’haver superat moltes nits de dijous a la Paloma (i, de vegades, quan tancaven, acabar la nit en un tuguri patibulari que es deia el Quinto Piso, que, per despistar, estava en un cinquè pis d’una casa del carrer Rosselló), i etcètera. Un sac d’anècdotes comparable, en quantitat i en qualitat, a les dels espanyols que van fer el servei militar. Però molt em temo que avui ningú vol viure compartint espais amb el proïsme per iniciativa pròpia (excepte els protagonistes de Friends), i que probablement el somni humit de les generacions més joves és el de tenir un niuet per ells sols sense haver de suportar les manies dels altres, perquè ja en tenen prou i de sobres amb les pròpies.