La complexitat

La nena del vel rep classes on-line a casa seva, després d’haver mantingut un pols amb Govern que molts de nosaltres no hauríem aguantat ni cinc minuts, un torcebraç que ha fet trontollar molts esquemes del país i que potser ha quedat tancat en fals. Mentrestant, a l’Iran, centenars de dones es juguen la pell cada nit desafiant els guardians de la revolució quan cremen els hijabs en fogueres enceses al carrer. En una altra escala, els alumnes de l’escola andorrana de Santa Coloma protesten al pati contra el reglament sobre indumentària perquè diuen que tenen tot el dret a poder ensenyar el melic, presumir d’escot o ventilar la veta dels calçotets. Els que venim d’un món on sens dubte tot era més senzill –tot i que no necessàriament millor– ens quedem impotents davant d’un món al qual li tiben les costures per tot arreu. Ens el mirem desconcertats, no tenim prou autoritat moral per mullar-nos, per defensar una postura discordant, original o radical sense que se’ns tracti de retrògrads, d’il·lusos o de supremacistes. Quines alternatives possibles hi ha, doncs? L’estrident via italiana de la senyora Meloni, o l’hongaresa d’Orban, que ja imaginem on porta? O el camí de certa esquerra europea que veu en el bonisme, en el relativisme cultural i a parar sempre l’altra galta la pedra filosofal que resol tots els problemes? És evident que la solució no està in media res, com deien els clàssics. Potser és que no n’hi ha, de solucions, i al màxim al que podem aspirar és a sobreviure a la impossible gestió de la complexitat.