Llenguatge corporal

Em penso que ja ho he dit alguna vegada: en aquest diari hi ha un espai que els maquetistes, per desgràcia, no deuen tocar d’un dia a l’altre: el que té un titular que diu “motorista ferit lleu a…”. No tinc res en contra de les motos ni –encara menys– contra els motoristes. Tots som fills de Déu i la majoria dels que es desplacen sobre dues rodes fan el que poden (i ho fan bé) per sobreviure a la cada dia més complexa selva viària. Dit això, també és de justícia dir que és habitual trobar aquell motorista que creu que pot anar per allà on li rota. Si fa no fa com aquells insolidaris que pensen que tenen llicència per ventilar-se d’una accelerada tres-cents metres de cua a la frontera pel seu bell rostre. L’altre dia me’n vaig trobar un d’aquestos, que pujava per Doctor Vilanova en direcció a la rotonda de Govern. Anava envaint el carril de baixada –el meu, vaja–, amb gran desimboltura, obligant els vehicles amb què es trobava a arramblar-se cap a la dreta. No crec que hi hagi cap article del Codi de circulació que els doni butlla per fer aquesta maniobra, que certament és perillosa. Reconec que és una actitud que em posa nerviós. Així que veia que avançava cap a mi, li vaig fer un gest amb la mà. Res d’aixecar-li el dit del mig, no: només un gest innocent que, segons les convencions del llenguatge corporal, vindria a dir “home, vols dir?”. Ui, com es va posar. Em va dir de tot, amb una agressivitat fora de lloc (no el sentia, però amb la cara pagava). Mira, noi, que et bombin. El dia que surtis al diari no et llegiré.