Set i mig

Sempre que hi passo pel davant, pel Prat de la Creu, penso com ha de funcionar aquella Escola de Crupiers, que va escalfant motors davant la propera obertura de la casa de jocs, com en deien abans. Com que l’únic contacte que he tingut mai amb els casinos han estat les pel·lícules de James Bond i algunes de les dirigides per l’Scorsese, és probable que hagi idealitzat el perfil de la gent que hi treballa. Veig en els crupiers una barreja perfecta de prestidigitadors, comptables, estadístics i mentalistes, i imagino que els professors són gats vells, professionals experimentats que els ensenyen tots els trucs de l’ofici, totes les maniobres que els jugadors fan per fer trampes. Potser, per animar una mica el ventall de jocs, es podria introduir una variant autòctona del blackjack, més conegut a casa nostra com el set i mig. Sempre l’he trobat un joc més aviat avorrit i poc interessant, a anys llum de l’emoció d’una bona partida de botifarra, on l’atzar es combina amb l’estratègia i la memòria, però per això mateix es podria ajustar la mecànica del joc –que és ben senzilla, per altra banda– a les peculiaritats del país. En aquest cas, el jugador hauria de fer coincidir el valor que s’ha d’aconseguir amb les cartes amb el misteriós percentatge d’increment del preu de la llum, que és com el quart misteri de Fàtima, la constant de Plank, el número d’Euler. Serà un quinze i mig? Un setze? Potser un vint? Ben aviat la resposta. Això sí, no hem d’oblidar una veritat incontestable: la banca sempre guanya.