Sol Ixent

Divendres passat, Pedro Luis Esteban ens va cridar l’atenció sobre un article de l’economista Miquel Puig publicat al diari català Ara. El títol era “Un camí entre Andorra i Japó”. La tesi principal de l’article era que el creixement econòmic i la prosperitat d’un país no tenen per què estar sempre directament relacionats. I posava un exemple clamorós: en els darrers quaranta anys, el producte interior brut dels dos països es va doblar. Però pel que fa a la renda per càpita –el total de la riquesa generada dividit pel nombre de ciutadans–, mentre que al Japó també es va doblar (és a dir, els japonesos són avui el doble de rics que als anys vuitanta), a Andorra la renda per càpita ha quedat pràcticament igual, perquè la població també s’ha duplicat en aquest període, cosa que no ha passat al país del Sol Ixent. Sumes, restes, multiplicacions i divisions: els trucs de prestidigitadors dels que juguen amb les estadístiques no serveixen sobre les xifres bàsiques. Aquí, la productivitat s’ha incrementat a còpia d’augmentar la població. No cal ser Einstein per veure que una de les principals conseqüències d’aquest model és que la construcció de vivendes per acollir tot aquest bededéu de gent és, a la vegada, un estímul i un llast per a l’economia, una situació potser no buscada però que ha dibuixat el panorama que ara, de sobte, sembla que s’ha manifestat amb tota la seva cruesa. Serem capaços de construir una alternativa viable, com prometen i ens prometran tots, o bé continuarem per aquest camí que ningú sap cap a on ens portarà?