Darrera plana

El Plana tanca. Avui ja no ha obert. Sí, ja sé que qualsevol cosa que passi a la Seu genera una punta d’ansietat entre alguns lectors especialment paleocosmopolites i llepafils, que es pensen que parlar-ne és com una cosa provinciana, impròpia d’aparèixer a l’Andorra Times, perquè es pensen que la plaça Guillemó és Times Square i aixequen el dit petit quan es prenen el cigaló de Soberano. També és cert que molts conciutadans andorrans coneixien i apreciaven el bar de la plaça del Carme, sorollós, sempre amb l’infatigable i hiperactiu Plana al davant. Nosaltres hi anàvem cada quinze dies, a fer la botifarra, i era com un bany social, un moment per reconnectar. Aquest cap de setmana de fira ha estat el darrer d’una història que ha estat prou llarga i intensa. El Plana ha estat un dels pocs punts de referència intergeneracional que suscitava unanimitat entre la parròquia. Tothom s’hi trobava bé: des de les senyores i funcionaris, que anaven cap allà a les nou a esmorzar, fins als moixons de nit. Era un d’aquells establiments —com abans ho havia estat el bar Espanya, o la Tasca, o el Canigó— que servien de punt de trobada i ajudaven a articular una comunitat fluida i diversa. Però no hi ha cap fórmula màgica: que això passi mai no es pot preveure. A Andorra costa prou de trobar punts que congriïn aquesta rara unanimitat: és un país més dur i difícil, molt més segmentat. Però que el Plana ara hagi tancat ens demostra, una vegada més, que no hi ha res que sigui etern i que hem d'agrair-li tantes i tantes hores de companyia, socialització, patates braves i cervesa fresca.