Grans expectoracions

Magnífic, sensacional, el concert de Lang Lang. Enhorabona al Josep Maria Escribano, al comú d’Andorra la Vella i a MoraBanc per haver-nos-el portat. Va ser un dels concerts que justifiquen tots els esforços i la tenacitat per aconseguir-lo. Lang Lang és un pianista amb una tècnica prodigiosa i va aplicar a l’obra del vell Bach tots els recursos de l’instrument –ben diferent del clavicèmbal pel que van ser compostes les Goldberg, una obra tan monumental com exigent a l’hora d’escoltar-la–. Potser hauria estat bé un programa més detallat o una xerrada un quart d’hora abans del concert, per situar l’obra en el seu context i per explicar-ne l’estructura: estic segur que el públic ho hauria agraït. Em va fer l’efecte que –si més no al meu voltant– hi planava certa incomoditat, una mica de tensió a l’ambient, perquè una hora i vint minuts sense interrupcions es pot fer llarga. I un fenomen curiós, que no és pas nou: els atacs de tos nerviosa. Després de minuts de silenci absolut, algú comença a estossegar en un extrem del pati de butaques, després se n’hi afegeix un segon, i un tercer. Durant un minut o dos, allò sembla el sanatori per a tísics de Berghof, el de La muntanya màgica. Després s’apaivaga l’atac col·lectiu i torna a regnar el silenci, fins que, a la fila del darrere, una senyora desembolica, amb tota la parsimònia, la cel·lofana d’un caramel durant la variació 9, la del canon a la tercera. Després va repetir l’operació a la 25, l’Adagio. I tot això mentre superàvem l’atac insòlit de riure d’una joveneta i els bips i rebips de tota mena de rellotges, telèfons i, com en diuen ara, wearables. Però tot això són anècdotes: al final, la música sempre triomfa, i Bach és invencible.