Respiració assistida

L’altre dia, un arqueòleg explicava a Twitter com treballava en un antic assentament de barraques a la perifèria madrilenya. Una de les troballes estrella va ser un dels primers models Nokia, però sobretot un plat ambre de Duralex, trobat intacte sota l’enderroc d’un mur i datat amb precisió l’any 1970, com si fos una de les peces de vaixella de ceràmica sigil·lada paleocristiana que van servir per datar el jaciment del Roc d’Enclar. Convertits ja en fòssils directors, i tancada fa ben poc la fàbrica perquè els costos de producció ja són inassumibles, la fi dels indestructibles Duralex tanca tota una època i esborra un paisatge sentimental. Em van dir que, en els anys daurats del comerç andorrà, plats, vasos i tasses arribaven en vagons de tren a l’estació de l’Ospitalet –amuntegats, sense embalar–, on eren carregats tal qual als camions que els esperaven, i, port amunt, de pet cap als basars, on els comprarien de seguida legions de neoconsumidors, que tornaven tot contents a casa amb el tresor indestructible, on l’endemà mateix hi posarien la llet amb Colacao de l’esmorzar. Es venien sols. Ara, si vols col·locar qualsevol mercaderia has de gastar en campanyes, amb animacions, desfilades, putxinel·lis, batucades, bandes de versions i malabaristes, perquè si no estimules les pessigolles del client es queda espaterrat al sofà de casa o se’n va a l’Ànec Blau o a Gran Via 2, que és tota una experiència que recomano als esperits sensibles. Tenim el comerç en una situació delicada. Mentre no necessiti respiració assistida i vagi fent amb injeccions (de diner públic), encara rai.