Dalila

Diuen que la campanya de donació de cabell per ajudar malaltes de càncer de mama ha estat un èxit, i n’hem d’estar molt satisfets, perquè són d’aquelles coses que cohesionen el país. Servidor de vostès, per raons que són òbvies, no hi ha pogut participar. Sempre recordaré amb emoció aquella vegada que, en un balneari, em volien obligar a posar-me un d’aquells ridículs gorrets de bany, perquè així ho deien les normes de l’establiment, inamovibles com els Deu Manaments que va baixar Moisès del Sinaí. I jo els replicava que tenia molt més pèl a la resta del cos que no pas a la closca, i que si aquesta era la raó per la que m’obligaven a dur el barretet, que seria molt millor, a efectes pràctics, que m’emboliqués pit i braços i cames amb plàstic alimentari. Aquest potent argumentari no els va estovar ni convèncer, i no em van deixar entrar. Però durant uns instants va triomfar la veritat i la raó contra l’arbitrarietat i la injustícia. I és que això dels cabells és una cosa amb una gran càrrega simbòlica. Recordem el cas de Dalila, esperonada pels pèrfids filisteus a descobrir on s’amagava el secret de la força de Samsó. El forçut guerrer israelita es veu que no es tallava els cabells, i d’aquí l’origen de la seva potència física. Quan, en un moment de descuit, li van tallar la cabellera, tururut. Ara són lluny els temps de les batusses a Terra Santa, però tallar-nos els cabells –sigui per defensar les iranianes que es volen alliberar del vel o per solidaritat contra la malaltia– continua sent un gran què, potser per aquella vella relació entre el pèl i l’alegria.