La vida en metavers

Ja tenim el metavers aquí. El nostre principal i únic operador telefònic diu que ens el presentarà a la seva parada a la Fira d’Andorra la Vella, que avui s’inaugura. Si els he de ser sincer, confesso que tot això del metavers em fa com una mica de mandra. Si no ens acabem ni l’univers real (o, per no entrar en disquisicions metafísiques, el més o menys tangible que ens envolta), què en treurem, de passejar-nos per un de virtual? Si hem d’acabar com el que apareix a les quatre pel·lícules de Matrix, potser que ni tan sols comencem a plantejar-nos-ho. Ara, que si pots aconseguir un avatar interessant, tipus Steve McQueen o Sean Connery, no dic que no. Potser, si ho treballem prou bé, podríem aconseguir un tros de metavers (ni que sigui concentrat a una simulació de les Valls Neutres) més interessant o sostenible que el nostre, que està una mica estropellat, el pobre. Amb la metabenzina a trenta metacèntims, amb metaestius temperats, una metatardor com Déu mana, un metahivern com el d’abans i una metaprimavera esplendorosa, amb el català com a metallengua comuna, amb metacases boniques i amb un metalloguer assequible per a tothom. Sense metacues i, si això no fos possible per l’acumulació de metaversícoles rodants, que tothom respectés l’ordre natural i els metaciclistes i els metamotoristes. Sense metanenes que no van a estudi per culpa d’un tros de metadrap, ni metafatxendes al volant. Però molt em temo que, si intentem reproduir a la manera digital la realitat, el que farem serà un nyap que es penjarà, i llavors haurem d’apagar-lo i tornar-lo a engegar.