Vanity Fair

Dels temps feliços en què vaig treballar pel Comú d’Andorra la Vella em quedo amb unes quantes imatges, d’aquelles que diuen que veuré passar com a flaixos a l’hora d’anar-te’n cap a l’altre barri (però no hi ha cap pressa). Potser la més potent de totes era la de diumenge, a les nou en punt, l’hora en què es tancava oficialment la fira: tots els cotxes que hi havia en exposició, dotzenes i dotzenes, nous i lluents, de totes marques, característiques, mides i pressupostos, se n’anaven a dormir als concessionaris d’on havien sortit. Era un espectacle màgic, una coreografia improvisada, la desfilada d’una eruga multicolor que, en tan sols un quart d’hora, buidava aquella bestiesa de metres quadrats que havien ocupat, amb aquell formigeig de possibles compradors o simples tafaners. Llavors, a l’envelat, que fins llavors havia estat un prodigi de solidesa, hi començava una activitat frenètica per desmuntar aquell mecano monstruós: els stands i les moquetes, la instal·lació elèctrica, la gegantina estructura de bigues i revestiments, a prova d’huracans, que durant tres dies havia ocupat l’aparcament, tan necessari, del Parc Central. I a casa, esgotat, pensava quina necessitat hi havia de tot aquell esforç, tot aquell dispendi, total per setanta-dues hores d’activitat, per molt frenètica que fos. I potser sí que és necessari, perquè d’alguna manera necessitem retrobar-nos amb els rebesavis, que anaven il·lusionats a fira per preparar-se per l’hivern, concertar matrimonis i vendre matxos. Si fa no fa, igual que ara; els temps no han canviat tant com cantava aquell.