Els activistes

Ja no es fan activistes com els d’abans. Els d’abans eren els que se la jugaven de debò, fins al punt que deixaven la pell pels seus ideals. L’alcalde de Cork, Terence McSwiney, que va fer la primera vaga de fam amb ressò internacional, el 1920. O Bobby Sands, el primer dels deu morts del bloc H de la presó de Maze. O el monjo vietnamita que es va calar foc a un carrer de Saigon per protestar per la persecució dels budistes. I etcètera. Ara tot són xitxarel·los que entren en parella a un museu amb un túper amb puré de patates, sopa de tomàquet o maionesa en pot, empastifen un quadre famós, un Renoir o un Monet o un Van Gogh (que, això sí, ha d’estar protegit per un vidre), fan veure que –amb una audaç determinació– s’enganxen a la paret amb cola de contacte i així surten al TikTok, gràcies a un còmplice que no perd detall i ho penja de seguida per viralitzar-ho. D’aquesta manera es fan automàticament famosos i milers i milers de persones s’uneixen ipso facto a la causa animalista, veganista o es manifesten contra els combustibles fòssils deixant d’omplir la caldera o el dipòsit. El problema és que aviat estarem cansats de veure canalla que estampen allioli de codony contra el Gernika, aboquen un quilo de trinxat damunt d’una estàtua de Rodin o llencen una malaguanyada fideuà sobre Els ambaixadors del gran Holbein. Esperem que se’n cansin ben aviat, però em temo que l’alternativa, necessàriament, serà encara més idiota, perquè aquest és el signe dels temps.