Bòsnia

Llegeixo en la competència digital una notícia que, potser per la seva insignificància, no mereixeria més que un comentari de cafè o un tuit desvagat: a l’escola andorrana de la Massana han prohibit la presència de cromos i cartes al pati. Es veu que generen conflictes i discussions, sobretot els de Pokemon. Ja és mala sort que una de les escassíssimes relíquies que queden del món analògic sigui reprimida. Però què seria la infantesa sense limitacions, sense normes, sense imposicions dels adults docents? Del meu record, a la meva escola es va prohibir jugar al cavall fort –després que un dels jugadors es trenqués el braç– i també l’ús d’aquelles boles unides per un cordill que els més traçuts feien repicar amb virtuosisme, amb l’excusa que a no sé on (voldria pensar que enlloc) un d’aquells artefactes va buidar un ull a una criatura innocent. Però el col·leccionisme i intercanvi dels cromos havia estat considerada com una pràctica innòcua, una bona manera d’introduir-nos a la societat de consum i a l’economia de l’intercanvi. Fins i tot recordo que vam fer un experiment cooperativista: tota la meva classe es va bolcar a ser la primera en completar un àlbum de fotos dels jugadors de la lliga espanyola 75-76. Vam aconseguir-ho, sí, i es va fer una rifa i se’l va quedar un dels meus companys, que suposo que encara el conserva com un tresor, perquè no el vam veure mai més. Jo vaig omplir àlbums de motos (motos?), d’història humana i natural, de segells –amb un predomini esborronador dels procedents d’allò que se n’havia dit Bòsnia-Hercegovina, i tan malament no he sortit. Oh, temps, oh, costums.