Les temporàries

Incidint en el que deia a La visura d’ahir, se’m va acudir que una bona manera de racionalitzar els horaris fora tornar a l’antiga manera de comptar les hores: em refereixo a les hores temporàries –o hores desiguals–, que va ser el primer sistema de divisió del dia en parts variables en funció de la durada de la llum solar, que van començar a fer egipcis i babilònics. Ah, amics, els nostres avantpassats no es mocaven pas amb mitja màniga, i distribuïen en dotze iguals parts el període diürn, entre l’alba i l’ocàs, cosa que és perfectament lògica i racional. Així, el dia sempre tenia dotze hores, i la nit també dotze, independentment de la durada de cada fase. És a dir, al pic de l’estiu, amb setze hores de llum, les hores diürnes podien arribar a durar uns vuitanta minuts, mentre que les vuit nocturnes molt més curtes. A l’hivern, passava exactament a l’inrevés. I era només als equinoccis quan les hores del dia i les de la nit coincidien en durada: dotze de seixanta minuts, mira, com les nostres. Aquest sistema, que funcionava perfectament en comunitats petites i aïllades, se’n va anar en orris quan es van generalitzar els rellotges mecànics, que –tot i la seva complexitat– eren incapaços de competir amb la subtilesa dels monjos i constructors de rellotges de sol i van posar les bases a la uniformització i a fer-nos anar a tots a toc de xiulet. Però no em digueu que no seria bonic tornar a la saviesa antiga.