Deu homes sense pietat

Trobo molt però que molt bé que els ciutadans siguin cridats a participar en el regiment, el control i la fiscalització de la cosa pública. És, sens dubte, una bona manera d’acostar administracions i administrats, i que s’escurci l’abisme insondable que els separa. Felicitem-nos, doncs, per l’aprovació del reglament de participació ciutadana. Ara es preveu que es constitueixi el que s’anomenarà la Visura Ciutadana (i ara no tinc més remei que protestar, respectuosament, pel nom escollit, perquè es pot confondre amb aquesta humilíssima tribuna), que estarà formada per deu ciutadans escollits pel procediment de la rifa, amb un mandat de dos anys i la capacitat d’emetre informes no vinculants. L’atzar està molt bé, com a concepte que elimina l’arbitrarietat, però com que l’atzar governa tots els aspectes de les nostres vides amb els seus capricis, afegir-ne un més no ho sé. És com allò dels jurats dels judicis de les sèries americanes, que en teoria està molt bé però després si mai t’escollissin seria un pal notable, a més d’una responsabilitat més que considerable. Qui soc jo per jutjar ningú, amb les meves manies i els meus prejudicis, per no deixar-ho en mans dels professionals? Fa com mandra, tot i que la sort era una manera de triar gent per ocupar llocs amb certa responsabilitat: el procediment de la insaculació era habitual per escollir cònsols a l’edat mitjana, potser perquè es pensava que l’atzar estava –en darrera instància– controlat per la divinitat. O sigui que creuem els dits i, si pot ser, que li toqui el mort a algú altre, a veure si hi ha sort.