Talibans

Els fets se solen commemorar el mateix dia en què passen –si no són coses de llarga durada, o si tenen límits difusos–. Ahir, que era tres de novembre, va fer nou-cents vuitanta-set anys justos que un bisbe va relliscar i va caure al riu. El tres de les nones de novembre, com comptaven ells. No sabem ben bé què va passar. Ermengol, al que li agradava molt l’obra pública, inspeccionava els treballs del pont nou sobre el Segre a l’estret de Bar, des d’on les aigües del riu van endur-se, cap a la Seu, el cadàver del bisbe. Després d’una parada tècnica davant de la catedral, on uns angelets van aprofitar per tocar les campanes sense intervenció humana, el cos va continuar. Va travessar l’Urgellet, va entrar al congost de Tresponts –on Ermengol havia fet obrir el pas entre els penyals– i a Organyà que els fidels de la parròquia el van pescar amb uns ganxos –i d’aquí el malnom que tenen–. Suposo (no tinc ni idea de l’hora en què va passar l’accident, ni quant pot tardar un difunt a recórrer uns trenta quilòmetres de navegació fluvial) que això va passar l’endemà, el dia quatre. Imagino el cadàver a l’església, vetllat pels canonges, amb els fidels arraulits a la nau, encara esgarrifats pel que havia passat, esperant que el vinguessin a buscar. D’això en fa avui nou-cents vuitanta-set anys, i ningú no en parla. Un record, doncs, pels ganxos. Això sí, amb el permís dels de Peramola, que també s’atribueixen la pesca: ells no van fer servir ganxos, diuen, ans es van haver de mullar els faldons de les camises (també coneguts com els talibans) i així se’ls coneix. Talibans. Rescatar un bisbe per acabar amb aquest malnom també té nassos.