Quaranta anys, ja?

Ara commemorem que fa quaranta anys dels aiguats del vuitanta-dos. Quaranta anys, ja? Els que ho vam viure d’una manera més o menys propera conservem intacte el record d’aquells dies terribles, sabem on érem, què vam fer, com vam reaccionar. I imagino que tots compartim la sensació d’impotència i la incredulitat sobre el que havia passat, amb aquella destrucció general i amb aquell peatge esborronador en vides. Cap dels que ho vam viure hauria pogut preveure, un parell de dies abans, una catàstrofe tan intensa, tan inesperada, tan violenta, quan tot el Pirineu es va convertir en un brollador indeturable. Han passat quaranta anys i hem tingut prou temps per entendre què va passar des del punt de vista meteorològic, i també per recordar i evocar quina va ser la reacció de tota la societat, amb grans mostres de solidaritat col·lectiva i d’heroisme individual. Com sempre, després de la tempesta ve la calma i la reconstrucció. Tot i això, hom té la sensació que si mai ens tornéssim a trobar amb un aiguat idèntic tornaríem a patir. Tant o més. Hem de tenir prou humilitat per entendre –i acceptar– que, de vegades (sempre que la natura vol, de fet) som uns simples ninots amb pretensions, que assistim impotents a forces que se’ns escapen. També crec que no haurem d’esperar cinc-cents anys a tornar a veure una situació com aquesta, que les estimacions de recurrències climàtiques són com l’horòscop del diari. És possible –i així ho espero– que m’equivoqui, però per si de cas valdria més que estiguéssim tots ben preparats.