El foc

Un cop extingides les flames, tot és un paisatge de desolació. Diuen que el foc purifica, però només és una bonica imatge poètica, que no és en absolut veritat: és la manera més depurada, la més radical i irreversible de totes les formes que pren la destrucció. A la pèrdua per la combustió, s’hi ha d’afegir l’acció de l’aigua, que apaga, però que al mateix temps inunda i espatlla; la combinació és terrible, i aquella pudor apegalosa de plàstic fos, de fum espès, de fusta carbonitzada i molla és la pitjor de les males olors. I ens costa un munt assimilar que, de la nit al dia, caldrà fer un esforç monumental per tornar a l’estat anterior, malgrat que s’hagi de fer un sacrifici econòmic enorme i perdre un temps preciós que ningú no ens tornarà. I, tanmateix, la resignació no és una opció. No podem dir que ostres, quina mala sort que hem tingut i fer com si no hagués passat res, perquè si no viuríem en un món ple de fantasmes calcinats. Va passar amb els Serradells, amb el Gran Teatre del Liceu (dues vegades!). Amb Notre Dame. En el seu moment, també va cremar el Globe Theatre de Londres, on un tal William Shakespeare havia estrenat tantes obres (i ara hi torna a ser, idèntic, al mateix lloc). Van cremar la Fenice de Venècia, el parlament britànic a Westminster i el Reichstag de Berlín (bé, a aquest li van calar foc). És una constant. Ara caic i ara m’aixeco. Deu ser que se’ns dona bé reconstruir (potser perquè no hi ha cap alternativa possible).