Temporalitats

S’acosta, molt a poc a poc, l’hivern. I com les orenetes, però a l’inrevés, també van arribant els temporers, fugint de l’estiu austral per buscar refugi i feina a l’altra banda. Aquest any, amb el problema agreujat i afegit de l’habitatge, que és escàs i caríssim. És un fet. Hom no pot deixar de preguntar-se com és que un contingent de treballadors estructuralment tan important per a l’economia del país (si aquest és el model ideal donaria per a un altre debat) hagi d’arribar a Andorra amb el més essencial per a la supervivència penjant d’un fil. Ara podria ser un exercici oportú d’empatia pensar en els besavis o els rebesavis de tants andorrans d’avui que s’ho miren amb distància o displicència que, de joves, sobretot a partir del darrer terç del segle XIX, van haver de buscar-se la vida fora del país. Aquí les oportunitats eren escasses i Andorra semblava haver entrat en un cul de sac de pobresa del qual seria molt difícil sortir. A Luzenac, a les mines de talc, fent de margeners o segadors pels camps catalans, als meners del Pimorent, a les vinyes de Besiers, o encara molt més lluny, a les plantacions de canya a l’illa de Cuba. Exposats a costums estranys, a normes, lleis, idiomes i idiosincràcies diferents, a la incertesa del futur immediat, enfrontats a tota mena de dificultats materials. Aquest jovent que puja a treballar a pistes amb tanta precarietat és la imatge especular d’aquells que en el seu moment van haver de marxar de casa, i potser no estaria de més recordar-ho.