La por

Vivim amb por. Ens fan viure amb por, més aviat. Cada setmana, cada dia apareix un nou motiu de preocupació i neguit, que no fa desaparèixer els anteriors sinó que es van acumulant. El cas és no deixar-nos respirar, fer que anem a dormir amb un pes a l’estómac, amb una preocupació afegida a les que ja portem a la motxilla. Que si cau un míssil a Polònia, que si naps o que si cols. Ara mateix, després de llegir la notícia del diari d’ahir, m’han fet viure amb la por que algú em segresti el compte d’Instagram. És clar que no compleixo cap ni una de les condicions que em farien una víctima propiciatòria ideal: ni soc dona, ni soc jove (d’esperit sí, però no compta), ni tinc moltes publicacions. A més, totes són de perfil baix: postes de sol, nuvolades i ponts de Sant Martí, rucs, gossos, productes de l’hort i cuques d’espècies diverses. I això és tot. No se m’acut que cap organització cibercriminal amb dos dits de front pugui dedicar els esforços necessaris per fotre’m enlaire el compte, considerant que per la xarxa circulen milers o milions de perfils més llaminers i vulnerables i rendibles. Així, el balanç esforç/benefici (perquè de risc en l’operatiu del segrest no n’hi deu haver gaire) ha de ser ben magre, a fededéu. Com que tampoc no m’hi remeno gaire, si mai me’l prengués una mala ànima tindria un disgust relatiu. Deixaria anar uns quants penjamets, una enrabiada tuitera i bona nit i tapa’t. Ni tan sols ho denunciaria a la policia, que segur que tenen feines més urgents i necessàries.