Do de pit

Finalment, Demòcrates ja té candidat. Xavier Espot ha fet gruar (quin verb més bonic!) militants i simpatitzants i oposició (als tebis o indiferents no tant) amb el ritardando a l’hora de fer pública la decisió. No semblaria pas que desfullés la margarida, com diu que fan els enamorats amb dubtes, sinó que tot apunta que ha estat una pura estratègia preelectoral, un cop d’efecte de cara a la galeria, una manera de fer-se pregar. Ara que al Liceu han tornat a programar la sensacional òpera Il trovatore, de Giusseppe Verdi, m’ha vingut a la memòria l’anècdota que el mític apuntador del teatre, Jaume Tribó, explicava sobre un tenor italià que, al final del primer acte, que acaba amb la cabaletta “Di quella pira, l’orrendo fuoco…” no va fer el do de pit que –tot i no estar escrit en la partitura– la tradició obliga a realitzar. No és pas poca cosa, un do de pit. Però no el va fer, va acabar amb la nota que va escriure Verdi i au, a baixar el teló. Llavors, davant d’un públic decebut, el tenor va fer aixecar el teló una altra vegada per deixar anar –ara sí, en temps de descompte– el prodigiós esdeveniment vocal. El nostre panorama polític és com el repartiment un teatre d’òpera. Tenors lleugers i tenors dramàtics, sopranos coloratura, mezzos de veu densa, barítons rabassuts. Tots a la recerca del seu paper ideal. Algú va definir l’òpera com aquella història on el tenor se’n vol anar al llit amb la soprano i el baríton no el deixa. S’acosten uns mesos intensos, i ja veurem què en surt. Si una òpera bufa, un Mozart-Da Ponte, el capvespre dels déus o algun curiós experiment dodecafònic.