Ni fi ni fa

Em pensava que això del Mundial de futbol ho feien sempre a l’estiu, entre jocs olímpics i jocs olímpics i resulta que l’han començat a disputar en aquest temps tan rúfol i desavinent, quan ja comencem a tenir fases grogues. Mira tu quines coses: m’ha enxampat amb els pixats al ventre, sense tenir preparada la vuvuzela, l’instrument diabòlic que va fer que tots els assistents al Mundial de Sud-àfrica acabessin amb acúfens. Però la geopolítica —i sobretot qui paga— mana. Hauria estat interessant veure com les seleccions jugaven a cinquanta graus a l’ombra: comprovaríem com homes cepats com (posem per cas, és un nom a l’atzar, no sé si juga) Lewandowski se sublimarien, per passar directament de l’estat sòlid al gasós. Si ja feia mandra seguir-ho a l’estiu, quan tot és més lax i frívol, ara ja serà la tristor total. Imagino els habitualment alegres i catissos seguidors de la Roja (els més nombrosos per aquí) havent de tornar cap a casa a les fosques, escalfant-se les mans amb un moniato o una paperina de castanyes, sense el consol de la cerveseta a la terrassa per fer baixar la probable derrota. Una cerveseta, per cert, que els qui vagin a veure-ho en directe als estadis qatarians hauran d’entrar d’estranquis, perquè sembla que allà impera la llei seca (entre moltes altres). Però la consigna és mirar cap a una altra banda i no dir mal de Qatar, ni de com tracten els treballadors ni del respecte als drets humans ni pensar que és una mena de teocràcia homòfoba. Units en el culte a l’esport rei, gestionarem com podrem les contradiccions. Visca el Betis!