Marca registrada

Shakespeare, al darrere de la veu de la pobra Julieta, ens preguntava què hi havia en un nom. Segons ella (segons ell, vaja), el nom en si no té cap sentit. Julieta ho deia per poder fer acostaments carnals sense remordiments al jove Romeu Montesco, de la família més enemiga dels Capuleto. “Una rosa amb un altre nom farà una olor igual de dolça.” Així doncs, un mot és un simple vehicle, un instrument, una convenció. Pura doctrina nominalista. En això hi podem estar més o menys d’acord. Però és que hi ha noms i noms. Clípol, per exemple. Els set cònsols, set, units com els set savis de Grècia o els set samurais, han signat un conveni amb les famílies dels antics propietaris de la marca (amb tot el que costa signar convenis!) per recuperar aquest històric nom per als autobusos comunals, perquè retornin amb tots els honors als carrers i carreteres del país. És una bona notícia. Fins avui, després de tants anys transportant gent amunt i avall, el nom de l’empresa dels pioners, aquesta feliç i eufònica contracció entre Cli[ment Travesset] i [Joan i Enric]Pol era una pura abstracció, un record romàntic. Tan romàntic i abstracte que l’Institut d’Estudis Catalans remugava a l’hora d’incorporar-lo al diccionari normatiu, perquè deien els savis que era una cosa massa etèria i inconcreta per figurar a l’olimp de les paraules, ni que fos en qualitat d’andorranisme. Ara potser ja no tindran excusa. I si no l’hi posen, tampoc no passarà res. El que compta és el nom, sí, que la gent el faci servir i també que hi trobin freqüència i puntualitat.