Lauburu

Mentre ens tirem els plats pel cap per culpa dels burquinis –i no diem res de la canalla que es banya amb calçotets i banyador, ni compadim els empestats que aniríem a banyar-nos al termolúdic si algun dia poguéssim fer-ho en pilotes– al centre de la capital s’ha esdevingut un petit miracle. Ara ja han tret les bastides i casa Guillemó resplendeix. Acostumats com estàvem a veure aquella venerable façana trista i deslluïda, amb una ombra dels esgrafiats que la decoraven des de començament del segle XIX, ara els podem contemplar com si els acabessin de fer, després de la campanya de restauració. La plaça –que bé que estaria si no hi haguessin obstacles visuals, ni jardineres ni magnòlies ni (ai!) tot aquell trànsit– llueix, amb el trio de cases bones que la limiten: casa Cintet, casa Molines i ara casa Guillemó, que van intentar (i aconseguir) transportar a Andorra els models de les cases burgeses. A la clau de volta del portal de cal Guillemó hi ha la data de la reconstrucció: 1809. Un dels esgrafiats és una custòdia estilitzada i en els dos medallons rectangulars del segon pis s’hi poden apreciar sengles lauburus o tetrasquels, aquesta mena de creu gammada lobulada que és tan habitual al País Basc, però que també n’hi havia per aquí (a casa de l’avi, a la Serra de Fígols, n’hi havia un en un envà, recordo). Felicitats a tots els que ho han fet possible. Ara, des de la famosa balconada de ferro forjat del 1888, podrem continuar contemplant com va desfilant la història del país.