Deu per cent

Un servidor, que sempre va tenir més tirada cap a les lletres i el llatí i el grec i aquesta mena de coneixements poc pràctics (i, segons molts pedagogs moderns, del tot inútils), sent pels números i per les matemàtiques en general un respecte reverencial, gairebé religiós. De vegades em poso a YouTube alguna classe hardcore de teoria de jocs o d’àlgebra abstracta, que escolto en un estat de dolç estupor, només per sentir-me com aquells pagesos illetrats als que els senyors rectors intentaven fer-los entendre els entrellats del gran misteri de la transsubstanciació. Més enllà d’aquesta petita perversitat, només faig servir el càlcul mental a l’hora de comptar els punts de la botifarra, amb aquella cantarella que als no iniciats els sona a mantra: “I sis i vint-i-nou que són set que són catorze.” Dit això, també m’agraden els percentatges, perquè els fem servir per als descomptes i també per a entendre aspectes essencials de l’existència reduïts a guarismes senzills. Per exemple, ara se’ns ha dit que els recursos del país són el deu per cent –un setze tirant llarg– dels que caldrien si es complissin els plans urbanístics en vigor avui. Bé, potser no cal ser Alan Turing per arribar a aquesta conclusió, que molts intuíem sense necessitat d’haver d’omplir pàgines i més pàgines amb equacions, que no són necessàries per saber que no es pot estirar més el braç que la màniga o, com s’ha dit tota la vida –aquesta vegada més en sintonia amb el gremi de la construcció–, no s’ha de començar mai la casa per la teulada.