El ball de l'ossa

Ahir a la tarda, els caps pensants de la Unesco que decideixen aquestes coses, reunits a Rabat, van declarar les festes de l’ossa pirinenques patrimoni immaterial de la humanitat. Com va passar fa sis anys amb les falles –amb el permís dels valencians, que van intentar sabotejar la candidatura a l’última hora– ja en tenim dues, de declaracions d’aquesta mena. Més la del Madriu, que és paisatge cultural, i la que s’està gestant des de fa un temps sobre els testimonis materials de la construcció de l’estat dels Pirineus (que va a poc a poc però amb bona lletra). Si es fes justícia, amb tanta declaració ho hauríem de tenir tot pagat, anem on anem. O sigui, que Encamp i Ordino ja poden estar contents, com els cosins del Vallespir, i l’amic Joan-Lluís Lluís, que en va titular una novel·la. Ara estaria bé que es pogués tornar a fer als llocs on també es celebrava i es va deixar de representar després de derrapar en alguna corba de la història. A Andorra la Vella, per exemple, on es celebrava el dia de Sant Esteve, o a Escaldes, també, o a la Cortinada o a Canillo. No seria còpia, ans recuperació, en un procés similar al de les nostres falles rodades. Ara, perquè la felicitat fos completa, hauríem de reclamar a l’Institut d’Estudis Catalans que ens tornin el diacrític que en mala hora ens va llevar, i que fa que els ossos tinguin ossos, cosa que és intolerable. Si mai ho aconseguíssim, amb això ja ho tindríem.