La competència

Ho he de confessar: visc amb por que em facin fora d’aquí, que hagi de saltar d’un dia a l’altre d’aquest niuet confortable, com a molt amb quinze dies de preavís, i potser ni tan sols això. Ja sé que mai por i que quan es tanca una porta per alguna banda s’obre un finestral, però no puc evitar-ho: cada dia miro de cua d’ull i amb un nus a l’estómac la safata d’entrada del correu, tot esperant la notícia fatídica. “Mira, Albert, d’això, ens sap greu, estem contents però”… No, si jo ja m’ho esperava, però el que no hauria sospitat és que qui m’hagi de substituir pugui ser, ni més ni menys, que don Mariano Rajoy Brey, la rutilant nova estrella del columnisme internacional. Cert és que només ha publicat unes poques peces, i encara centrades en l’anàlisi del joc de la Roja al Mundial qatarià, però ja n’hi ha hagut prou per demostrar la profunditat de la seva mirada, amb un ull posat a la l’èpica de la Selección i l’altre centrat en els problemes del món. Té l’agudesa de pensament, la ploma esmolada i el verb fàcil que distingeixen els periodistes (i estadistes) de raça. Si hi afegim el component morbós que ha estat requerit per la justícia andorrana (tot i que l’expedient sembla que s’ha extraviat per algun jutjat madrileny), és la quadratura del cercle, la tempesta perfecta. Ha estat bé mentre va durar. Però, atrevint-me a citar-lo, acabo aquest humil escrit amb un dels seus pensaments epigramàtics, que em reconforta: “Hay que ser optimista, porque ser cualquier otra cosa no sirve absolutamente para nada.”