Els tocacampanes

L’altre dia em felicitava per la inclusió a la relació de Patrimoni de la Humanitat de les festes ursines pirinenques, i ara hi he de tornar, ni que sigui de retruc –o de repicó–, perquè els unescos del Marroc continuen, infatigables, apuntant immaterialitats a la llista: ara resulta que els raiers i els tocs de campanes també s’hi han incorporat. Són com els tercers premis de la loteria, vaja, els que surten quan ja ha aparegut la grossa. I n’estic especialment content per l’amic Robert Lizarte, que ha estat capaç de preservar i difondre aquest llenguatge ancestral, i mantenir-lo ben viu. Ara no en som conscients –com en tantes altres coses!– però durant segles els tocs de campana eren el Twitter de la gent. Segons el toc sabíem si s’havia mort un veí (o una veïna, amb una pulsació lleugerament diferent), si arribaven els francesos, hi havia un incendi o es congriava una tempesta. Si hi havia una festa o una celebració, si es cridava a consell de comú. Tot això s’ha perdut, si no fos pels resistents que es neguen que una cosa tan meravellosa es perdi. Pel que fa als rais, hem de tenir en compte que molts dels que es muntaven a Nargó (la segona capital raiera després de Pobla) i arribaven fins a Lleida o a Tortosa, salvant tota mena de perills, es feien amb pins andorrans, que barranquejaven Valira avall, i moltes vegades havien baixat lingots de ferro de les fargues del país. Ara ja han tancat la paradeta i ja veurem l’any vinent què és el que declaren. No serà per singularitats patrimonials.