Els 250

On són? Han estat abduïts per una perversa intel·ligència alienígena? S’han tancat a l’habitació, com aquells adolescents japonesos, i no en surten mai? Han obert, per accident, un forat de cuc i pul·lulen desconcertats pels racons d’algun univers paral·lel? Ha de passar alguna cosa d’aquestes, perquè si no, no s’explica que ara no es trobin els dos-cents cinquanta treballadors del sector públic que l’administració necessita, segons va manifestar la ministra Marín, la d’Administracions Públiques i Participació Ciutadana. Han desaparegut sense deixar rastre, com els tripulants del Mary Celeste. Com és possible? Fins ara, esdevenir funcionari o similar equivalia a obtenir una canongia, una menjadora, una assegurança de vida, l’equivalent modern a haver robat el viso d’una encantada posat a eixugar sobre un boix, que feia que la casa del lladre no fos ni més rica ni més pobra, ans quedés sempre igual. Era el millor que li podia passar a una mare, col·locar un fill o filla a Govern –a més del complement indispensable de tenir un gendre o una jove treballant a la banca. La padrina, aquesta entitat miraculosa que té una bossa que no es buida mai, proveiria generosament i eterna. Caps de setmana lliures, vacances pagades, consideració social (si no es fa cas, és clar, de les crítiques dels envejosos i els autònoms, que sempre es queixen del sector). Doncs ara resulta que en falten. Dos-cents cinquanta, ni més ni menys. Que els sous són massa baixos, en comparació als que paguen al sector privat. Però això ja és un fet conegut, i d’aquesta diferència ja se’n queixaven els primers escrivents mesopotàmics, o sigui que per aquesta raó no serà. Me’ls busquin, sisplau.