Vuitanta-tres coma set

Aquesta és, mesurada en anys, l’esperança de vida a Andorra d’un ésser humà de sexe masculí (no entrem ara en altres disquisicions terminològiques i identitàries que no fan al cas i ho complicarien tot). Estic content, perquè el gener passat el departament d’Estadística, que ara diu això, em feia passar avall uns tres anys abans (o potser ho vaig calcular malament). D’entrada, s’ha de dir que costa una mica transformar aquest coma set en mesos o dies, perquè el còmput està fet amb una base decimal i el calendari el tenim establert des del paleolític amb una base dotze (o en base tres-cents seixanta-cinc). Zero coma set anys equivaldrien, doncs, a uns dos-cents cinquanta-cinc dies. El dotze de setembre, vaja. Això vol dir que, si tot va com ha d’anar, un servidor de vostès –que és en principi una persona normalíssima i, per tant, candidata ideal a l’acompliment exacte de qualsevol previsió general– tocarà pirandó d’aquesta vall de llàgrimes el cinc de novembre del 2047, que cau en dissabte, preferiblement a primera hora, que llavors tens tota l’eternitat per davant. No em sembla particularment injust, tot i que, tenint en consideració els que es queden, hauria preferit que el luctuós esdeveniment es produís un dijous, per exemple, i així no esguerres el cap de setmana de ningú. Però estaria bé que ens aclaríssim amb les oscil·lacions i fixessin la previsió: així no hi ha manera de fer les gestions escaients, i el dia en què menys t’ho esperes ve la Parca i ens troba amb els pixats al ventre.